Plaques tectòniques

Durant milers de milions d'anys s'ha anat succeint un lent però continu desplaçament de les plaques que formen l'escorça del planeta Terra, originant la teoria "tectònica de plaques". Aquesta teoria diu que els continents s'uneixen entre si o es fragmenten, els oceans s'obren, s'aixequen muntanyes, es modifica el clima, influint tot això, de forma molt important en l'evolució i desenvolupament dels éssers vius. Es crea nova escorça en els fons marins, es destruïx escorça en la trinxeres oceàniques i es produïxen col·lisions entre continents que modifiquen el relleu.

Les bases de la teoria "Tectònica de plaques"

Segons la teoria de la tectònica de plaques, l'escorça terrestre està composta almenys per una dotzena de plaques rígides que es mouen al seu aire. Aquests blocs descansen sobre una capa de roca calenta i flexible, cridada astenosfera, que fluïx lentament a manera de quitrà calent. Els geòlegs encara no han determinat amb exactitud com interactuen aquestes dues capes, però les teories més avantguardistes afirmen que el moviment del material espès i fos de la astenosfera força a les plaques superiors a moure's, enfonsar-se o aixecar-se.

El concepte bàsic de la teoria de la tectònica de plaques és simple: la calor ascendeix. L'aire calent ascendeix per sobre de l'aire fred i els corrents d'aigua calenta suren per sobre de les d'aigua freda. El mateix principi s'aplica a les roques calentes que estan sota la superfície terrestre: el material fos de la astenosfera, o magma, puja cap amunt, mentre que la matèria freda i endurida s'enfonsa cada vegada més cap a a el fons, dintre del mantell. La roca que s'enfonsa finalment arriba a les elevades temperatures de la astenosfera inferior, s'escalfa i comença a ascendir altra vegada. Aquest moviment continu i, en certa forma circular, es denomina convecció. En les vores de la placa divergent i en les zones calentes de la litosfera sòlida, el material fos fluïx cap a la superfície, formant una nova escorça.

També trobem una altra teoria que parla sobre el moviment de les plaques tectòniques:

La teoria de Wegener

En 1620, el filòsof anglès Francis Bacon es va fixar en la similitud que presenten les formes de la costa occidental d'Àfrica i oriental de Sudamérica, encara que no va suggerir que els dos continents haguessin estat units abans.

En 1915 el meteoròleg alemany Alfred Wegener va publicar el llibre "L'origen dels continents i oceans", on desenvolupava aquesta teoria, pel que se li sol considerar com autor de la teoria de la deriva continental.

Segons aquesta teoria, els continents de la Terra havien estat units en algun moment en un únic continente al que va cridar Pangea. Més tard Pangea s'havia escindit en fragments que anessin allunyant-se lentament de les seves posicions de partida fins a arribar a les quals ara ocupen. AL principi, pocs li van creure. El que va tornar acceptable aquesta idea va ser un fenomen cridat paleomagnetismo. Moltes roques adquireixen en el moment de formar-se una càrrega magnètica l'orientació de la qual coincideix amb la qual tenia el camp magnètic terrestre en el moment de la seva formació. A la fi de la dècada de 1950 es va assolir amidar aquest magnetisme antic i molt feble (paleomagnetismo) amb instruments molt sensibles; l'anàlisi d'aquests mesuraments va permetre determinar on es trobaven els continents quan es van formar les roques. Es va demostrar així que tots havien estat units en algun moment.