Delta de l'Ebre

El Delta de l'Ebre és el delta més important de la península ibèrica, i un dels més importants del Mediterrani, al costat de Nil, Po i Ródano. Són tots ells espais naturals de gran valor ecològic, podent-se trobar en els seus aiguamolls gran varietat de plantes, aus i peixos. Els deltes van estar durant molt temps lliures de presència humana. Eren font de malalties i per a conrear en ells era necessari dragar els aiguamolls naturals preexistents. A poc a poc aquestes dificultats van ser superades i l'activitat humana va anant introduint-se en ells, amb la consegüent deterioració de l'ecosistema.

Perspectives de futur pel delta de d'Ebre
El Delta de l' Ebre és una de les zones del litoral català que està més amenaçada i que pot ser més vulnerable al canvi climàtic. En els darrers 20 anys ja s'han perdut 1,5 quilòmetres de costa al delta, i aquesta pèrdua podria augmentar si es compleixen les previsions que han obtingut alguns. I les dades recollides fins ara confirmen que les condicions meteorològiques cada cop són més adverses. Per exemple, el número de tempestes amb onades superiors a 1,5 metres ha anat en augment des de 1990 a 2004 a la zona del delta.

Actualment, es calcula que el nivell del mar augmentarà 46 centímetres d'ara fins al 2100. Paral·lelament, ens trobem que el delta de l'Ebre s'està enfonsant per causes naturals.

L'actual situació d'enfonsament que pateix el delta comporta a més una major salinització d'algunes zones. Si el nivell del mar creix de cara al futur, la falca salina augmentarà la penetració, i podria comportar problemes molt importants per a la flora i l'agricultura del delta

Plaques tectòniques

Durant milers de milions d'anys s'ha anat succeint un lent però continu desplaçament de les plaques que formen l'escorça del planeta Terra, originant la teoria "tectònica de plaques". Aquesta teoria diu que els continents s'uneixen entre si o es fragmenten, els oceans s'obren, s'aixequen muntanyes, es modifica el clima, influint tot això, de forma molt important en l'evolució i desenvolupament dels éssers vius. Es crea nova escorça en els fons marins, es destruïx escorça en la trinxeres oceàniques i es produïxen col·lisions entre continents que modifiquen el relleu.

Les bases de la teoria "Tectònica de plaques"

Segons la teoria de la tectònica de plaques, l'escorça terrestre està composta almenys per una dotzena de plaques rígides que es mouen al seu aire. Aquests blocs descansen sobre una capa de roca calenta i flexible, cridada astenosfera, que fluïx lentament a manera de quitrà calent. Els geòlegs encara no han determinat amb exactitud com interactuen aquestes dues capes, però les teories més avantguardistes afirmen que el moviment del material espès i fos de la astenosfera força a les plaques superiors a moure's, enfonsar-se o aixecar-se.

El concepte bàsic de la teoria de la tectònica de plaques és simple: la calor ascendeix. L'aire calent ascendeix per sobre de l'aire fred i els corrents d'aigua calenta suren per sobre de les d'aigua freda. El mateix principi s'aplica a les roques calentes que estan sota la superfície terrestre: el material fos de la astenosfera, o magma, puja cap amunt, mentre que la matèria freda i endurida s'enfonsa cada vegada més cap a a el fons, dintre del mantell. La roca que s'enfonsa finalment arriba a les elevades temperatures de la astenosfera inferior, s'escalfa i comença a ascendir altra vegada. Aquest moviment continu i, en certa forma circular, es denomina convecció. En les vores de la placa divergent i en les zones calentes de la litosfera sòlida, el material fos fluïx cap a la superfície, formant una nova escorça.

També trobem una altra teoria que parla sobre el moviment de les plaques tectòniques:

La teoria de Wegener

En 1620, el filòsof anglès Francis Bacon es va fixar en la similitud que presenten les formes de la costa occidental d'Àfrica i oriental de Sudamérica, encara que no va suggerir que els dos continents haguessin estat units abans.

En 1915 el meteoròleg alemany Alfred Wegener va publicar el llibre "L'origen dels continents i oceans", on desenvolupava aquesta teoria, pel que se li sol considerar com autor de la teoria de la deriva continental.

Segons aquesta teoria, els continents de la Terra havien estat units en algun moment en un únic continente al que va cridar Pangea. Més tard Pangea s'havia escindit en fragments que anessin allunyant-se lentament de les seves posicions de partida fins a arribar a les quals ara ocupen. AL principi, pocs li van creure. El que va tornar acceptable aquesta idea va ser un fenomen cridat paleomagnetismo. Moltes roques adquireixen en el moment de formar-se una càrrega magnètica l'orientació de la qual coincideix amb la qual tenia el camp magnètic terrestre en el moment de la seva formació. A la fi de la dècada de 1950 es va assolir amidar aquest magnetisme antic i molt feble (paleomagnetismo) amb instruments molt sensibles; l'anàlisi d'aquests mesuraments va permetre determinar on es trobaven els continents quan es van formar les roques. Es va demostrar així que tots havien estat units en algun moment.